• inici
  • història
  • agenda
  • fauna i flora
  • la granja
  • la cuina d'en Francesc
  • contacte

és una de les joies del patrimoni de l'Ametlla: està situat enmig del paratge agroforestal més ben conservat del poble, posseeix un arxiu documental importantíssim i la seva masia conserva a l'interior pràcticament el mateix aspecte que fa 300 anys. La llar de foc central, les piques de pedra, les rajoles, l'escalinata que puja a la planta noble, les pintures murals d'aquesta, la torre i la seva pallissa, les voltes, la capella, les finestres conopials, l'escut tallat dels Plantada... Tot és encisador en aquesta masia.

Can Plantada obria les seves portes durant la nit del dissabte 26 de juliol de 2008 per celebrar una vetllada molt especial. La masia volia dir a tothom: - Hola, estic aquí altre cop, plena de vida i renovada per dins i per fora... En total, dues-centes trenta persones omplien l'aforament previst per l'organització, que pocs dies abans de celebrar l'acte, va haver d'estrènyer els passadissos i les rengleres de cadires per encabir-hi a la gent que demanava entrades per l'acte. Les previsions inicials de demanda havien estat superades amb escreix.

No fa massa temps, qualsevol vianant que s'acostés a l'era, al barri, a l'ermita o als murs de Can Plantada, veia com la masia llanguia empobrida, entristida, amb un genoll clavat al terra, quasibé derrotada per la solitud i el tossut pas dels anys. En bona part derruida, no li restaven forces per mantenir-se dreta, ni per curar les ferides que l'aigua de la pluja, el vent carregat amb pols sorrenca dels conreus, el sol punyent de l'estiu i el fred de l'hivern li havien portat a la pell i als ossos; el que més mal li feia era l'oblit. Couen tant o més les ferides de l'ànima que les del cos.

Un dia, per aquells atzars que la raó no pot explicar i que només el cor és sensible per entendre, un home la va veure plorar. Les llàgrimes de dol no paraven de regalimar-li per la cara, baixant per les esqueixes d'una façana que ja tenia el color de la mort. Ell s'hi va acostar i la va deixar acabar amb un quasi inacabable i trencadís sospir. Quan va estar més serena li va preguntar:

-Per què plores amb tanta amargor?

Ella abaixà els ulls i respongué amb un silenci eloqüent, tan eloqüent que l'home ho va entendre tot.

-Et sents sola, malalta i envellida, oi que sí?

La resposta venia emmarcada, un altre cop, pel silenci, aquell silenci llarg i profund de les respostes que tot ho deixen saber. Ell la mirava amb ulls de sentiments barrejats de tendresa i coratge:

-Em deixes ajudar-te? No sóc home ric, però tinc dues mans per treballar, il.lusió per il.luminar-te, voluntat per aixecar-te i esperit per fer-te reviure altre cop... M'ho deixes provar?

Passava el temps mentre esperava una resposta definitiva, inquiet i impacient com el jove que espera el sí amorós de la noia de qui està enamorat. Per fi aixecà el cap, mirà a la façana, i veié els raigs del sol bellugadissos brillants sobre els vidres dels finestrals. De cop, també, sentí com el cant dels ocells foradava l'instant de silenci que l'havia endormiscat en un somni vivent. Entengué que la resposta que buscaba l'hi havia estat donada:

-Tornaré aviat i ja no em separaré mai més de tu!- va dir l'home.

La promesa estava feta. Les pedres, els camins, els arbres, els ocells, el sol i el cel n'eren els testimonis. El protagonista d'aquest somni farcit de vivències és en Francesc Roger, molt conegut a l'Ametlla per la seva vessant de cuiner; però, també, per a ser un membre molt actiu de la Coral lo Lliri, del Ball de Gitanes, pel rom cremat que prepara a la Font de la Mina el dia del sopar amb havaneres per la Festa Major, i per animar tantes i tantes celebracions populars amb el plats sorgits de les seves cassoles...

En els darrers anys, per reconstruïr la masia, ha treballat de manera constant, callada, amb il.lusió i fermesa, per aixecar-la i fer que es tornin a respectar els més de vuit segles d'història que rememora. A ell cal agraïr-li la recuperació d'un patrimoni valuosíssim del que avui en podem gaudir. […]

Ja sol, en acabar la festa, mentre apagava la darrera torxa encassa al pati de darrera, en Francesc va sentir un altre cop el mateix silenci del dia del compromís. Aquell silenci eloqüent que, amb el passar dels instants, va deixant un seguit d'empremptes en la consciència de qui l'escolta. Un altre cop va entendre, des del llenguatge del cor, el que ella, la masia, li estava dient. Ell, entendrit, li va respondre:

-Gràcies a tu per haver-me deixat ajudar-te.-

(El texte integre llegit en aquest espai va ser publicat l'agost de 2008 a la Revista de l'Alt Vallès AMINDOLA. Va ser escrit per Xavier Guillamet)